De Copa en Copa

El setembre de l’any 2000 la Penya Blanc i Blava de Calella i l’Alt Maresme feia la seva presentació en societat en el marc de la Fira de Calella, amb una convidada d’excepció la Copa del Rei, el primer títol oficial que omplia les vitrines del RCD Espanyol després de moltes dècades. Semblava que era un somni que tardaria molt en repetir-se, però com si el temps no hagués passat, sis anys després la mateixa Copa, la Copa del Rei, viatjava altre cop a Calella, allò que va semblar un miratge tornava a ser una realitat.
L’Espanyol de bell nou era campió, però aquest cop la Copa no va venir sola, si no acompanyada també per un altre trofeu, la Copa Catalunya. No sense recança, per problemes d’espai, a Barcelona quedaven tres copes més, Lliga, Copa de la Reina i Copa Catalunya assolides brillantment pel primer equip femení, que a part de donar la difusió i la importància que és mereix aquest esport i l’esport femení en general, el gran oblidat en la nostra societat, confirmaven el bon moment que està travessant. Un equip destinat a fer història, història escrita en majúscules i amb lletres d’or.

Molts títols en una desconcertant temporada on es van assaborir les mels de l’èxit però, alhora es va estar a punt, massa a punt, de caure en l’abisme del descens, un desconcertant inici de temporada, errors puntuals en alguns partits, la mala sort en altres, i l’esforç per guanyar la Copa van estar a un pas d’aigualir la festa per la celebració d’aquest gran triomf, mai oblidarem aquell últim instant, aquell últim segon, aquell últim alè de la grada, aquell noi, ni brasiler ni camerunès, de casa, de la pedrera, aquell gol que varem empènyer entre tots, aquell 13 de maig podia haver canviat la nostra història.

Però ara, al setembre, la tensió i el patiment ja s’han oblidat i només queda l’alegria i el goig de les victòries. Una viscuda al Bernabéu, on l’Espanyol li va sortir un partit rodó,  en un partit de somni va passar per sobre del seu rival, segur en defensa, precís en atac,  contagiat per l’alegria d’una graderia entregada van convertir l’esdeveniment en un èxit rotund. L’altre a Girona, a la fi varem poder tornar a guanyar un títol que se’ns resistia feia set anys i a més davant de l’etern rival, fent més gran encara la victòria. En el marc incomparable d’un Passeig Manel Puigvert ple a vessar les dues Copes lluïen com mai al bell mig del recinte firal mostrant amb orgull que a Catalunya hi ha altres clubs, i a més un d’aquests també és guanyador.